ENTREVISTA al Dr. Francesc Gascó Lluna
Per Manuel Domingo Garcia Sanz – Asociación Paleontológica de Vinaròs
Francesc Gascó Lluna és llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de València i Doctor en Paleontologia per la Universitat Autònoma de Madrid, amb una tesi dedicada a la paleobiologia dels sauròpodes Turiasaurus i Losillasaurus.
Des de 2015 es dedica principalment a la divulgació científica, la didàctica i la creació de continguts museístics. Actualment és director científic del Museu de Benaixebe, col·labora amb la Fundació Palarq i amb la televisió pública valenciana À Punt, i desenvolupa la seua tasca divulgativa a través del seu canal de YouTube, així com amb conferències i publicacions.
Ha publicat huit llibres fins a la data i acumula més de vint anys d’experiència en excavacions paleontològiques a nombrosos jaciments de l’Estat espanyol, sobretot a Terol i València. En 2022 va formar part d’una expedició científica a Níger organitzada per la Universitat de Chicago.
——————————-
Els dinosaures no avians van dominar la Terra durant 150 milions d’anys fins a la seua extinció fa 66 milions d’anys. Des que es van trobar els primers ossos de dinosaure el 1676 a Anglaterra, s’han descobert centenars de jaciments que abasten els períodes Triàsic, Juràssic i Cretaci. Però quan parlem dels últims vestigis de dinosaures, només unes quantes àrees disperses pel món (centre dels Estats Units, Brasil, els Pirineus, Romania, Índia i Xina) ens donen pistes de qui van ser aquests dinosaures i com eren els ecosistemes on vivien.
La ciència encara es pregunta si la causa real de la seva extinció va ser l’impacte d’un gran asteroide a Chicxulub o si ja estaven en un punt de decadència sense retorn.
En aquesta conferència del pròxim dissabte 18 d’Octubre el doctor Francesc Gascó ens explicarà com jaciments dispersos pel món, i especialment els de les nostres terres, ens donen pistes per conèixer aquest grup d’animals tan fascinants que van dominar aquest planeta i com només un petit grup descendent de dinosaures existeis actualment: Les Aus.
———————————————————————————————–
1r/ Els primers estudis a Espanya de fòssils de dinosaures es van publicar a finals del segle XIX, en quina situació es troba la Dinosaurologia a Espanya actualment?.
La investigació en dinosaures a Espanya ha avançat moltíssim des d’aquells primers estudis, que es remunten al segle XIX. Un dels pioners va ser Joan Vilanova i Piera, naturalista valencià, que ja a la dècada de 1870 descrivia ossos fòssils trobats a Morella i els vinculava amb els grans rèptils extingits. Al començament del segle XX, investigadors com José Royo y Gómez van continuar aquesta línia d’estudi en diversos punts de la península, en una època en què la dinosaurologia encara estava naixent.
Un pas decisiu es va produir ja a finals del segle XX, quan Josep Vicent Santafé i Lourdes Casanovas, amb la col·laboració d’altres investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid i la Universitat de València, van començar a estudiar sistemàticament els fòssils de vertebrats mesozoics del nostre territori, especialment a la comarca dels Serrans. Fruit d’aquell treball es va descriure Losillasaurus, publicat el 2001, que es convertí en un dels primers grans dinosaures definits a terres valencianes.
Des d’aleshores, els majors descobriments s’han concentrat en dos grans zones: per una banda, Alpuente i altres localitats dels Serrans, amb jaciments molt rics en restes de sauròpodes; i per altra, la comarca dels Ports a Castelló, on poblacions com Morella o Cinctorres han aportat espècies exclusives com Morelladon, amb les seues espines dorsals característiques, Vallibonavenatrix, un espinosaure europeu, i més recentment Protathlitis i Garumbatitan, que confirmen la importància mundial d’aquest registre fòssil.
En paral·lel, la investigació a Espanya ha crescut a un ritme molt notable. A banda dels descobriments valencians, cal recordar el gegant Turiasaurus a Terol, els hadrosaures dels Pirineus o els jaciments de Conca, com Las Hoyas o Lo Hueco, que ens posen al mapa internacional. Avui dia comptem amb equips consolidats, tècniques avançades, i una xarxa de museus i centres de recerca que converteixen la dinosaurologia espanyola en un camp de referència a Europa.
2 / Ens pots descriure com eren els dinosaures no aviaris i el perquè de l’èxit dels dinosaures aviaris?
Els dinosaures no aviaris varen ser un grup molt divers de rèptils terrestres que van dominar els ecosistemes durant més de 150 milions d’anys. I quan diem que eren diversos, ho es de veritat: n’hi havia de tota mena: gegants com els sauròpodes —autèntiques muntanyes amb potes de fins a 30 metres de llargada—, depredadors com Allosaurus, Tyrannosaurus o Spinosaurus, i també formes més petites i especialitzades. Alguns tenien banyes i plaques com els ceratòpsids, altres cuirasses com els anquilosaures, i molts presentaven plomes, sobretot dins dels teròpodes. En resum: no eren un grup uniforme, sinó tot un univers de formes i adaptacions.
Pel que fa a les aus, el seu èxit té molt a veure amb aquesta herència. Les aus són dinosaures —l’únic llinatge que va sobreviure a l’extinció de fa 66 milions d’anys— i la clau de la seua persistència es troba en la seua biologia. Ja abans de l’impacte, moltes aus primitives eren animals menuts, àgils i amb un metabolisme elevat. Les plomes no sols servien per volar, sinó també per aïllar tèrmicament i regular la temperatura. A més, tenien un sistema respiratori molt eficient, que hui encara fa que siguen capaços de volar grans distàncies.
Després de la crisi del Cretaci, aquesta combinació d’agilitat, dieta flexible (incloent llavors i insectes) i capacitat d’ocupar molts nínxols ecològics els va permetre sobreviure i diversificar-se ràpidament. Hui en dia són més de 11.000 espècies, des de colibrís de pocs grams fins a estruços de més de dos metres d’alçada, demostrant que el llegat dels dinosaures continua ben viu.
3r/ Podem dir que la Península Ibèrica és una de les zones més importants d’Europa actualment?
Sí, sense cap dubte. La Península Ibèrica és hui una de les zones clau d’Europa pel que fa a dinosaures. Tenim jaciments que cobreixen pràcticament tot el Mesozoic: del Triàsic, del Juràssic i sobretot del Cretaci, amb una varietat i qualitat de fòssils que ens posen al mapa internacional.
Al Juràssic destaquen localitats com Astúries, amb petjades espectaculars, o Riodeva a Terol, on es va descriure Turiasaurus, un dels dinosaures més grans d’Europa. I a València, a Aras de los Olmos, es va trovar el seu parent Losillasaurus. Al Cretaci, la riquesa és encara major: a Conca trobem jaciments extraordinaris amb dinosaures, cocodrils i aus primitives; als Pirineus, els nius i ous d’hadrosaures ens mostren com es reproduïen aquests animals just abans de l’extinció; i a Castelló tenim ornitòpodes, sauròpodes i espinosaures únics com Morelladon, Vallibonavenatrix, Protathlitis o Garumbatitan.
Tot aquest patrimoni s’estudia amb equips d’investigació consolidats i projectes internacionals, que utilitzen tècniques modernes com la tomografia, la modelització 3D o els estudis isotòpics. Això permet que els fòssils ibèrics no sols siguen nombrosos, sinó també molt valuosos per a entendre l’evolució i diversitat dels dinosaures en context global.
4t/ Però com se sap a quin lloc concret podem trobar restes fòssils de dinosaures?
Doncs és molt bona pregunta. A vegades, per pura sort, es descobreixen jaciments: per exemple, durant obres de construcció on es remou el terreny, o perquè la gent que treballa al camp —pastors, agricultors— troba de casualitat algun fragment d’os. Però clar, altres vegades hem d’anar a buscar-los expressament. I no hi ha cap “mapa secret” que ens diga on estan els dinosaures.
El que fem és combinar coneixements de geologia i paleontologia. Primer de tot, busquem roques de l’edat adequada: si volem dinosaures, han de ser del Mesozoic, és a dir, del Triàsic, Juràssic o Cretaci. Si les roques són massa antigues, no hi haurà dinosaures, i si són massa modernes, ja s’havien extingit.
Després, dins d’aquests períodes, ens fixem en el tipus de sediments. Els dinosaures vivien en ambients terrestres, així que les roques marines no solen donar ossos de dinosaures (encara que sí d’altres animals com ictiosaures o plesiosaures). Per això busquem sediments continentals: antics rius, llacs, planes d’inundació, dunes fossilitzades…
Quan tenim identificada la geologia adequada, toca eixir al camp i explorar. Moltes vegades les restes ixen a la superfície gràcies a l’erosió natural: pot aparéixer un fragment d’os, una dent, una petjada… i a partir d’ací s’organitza una excavació per comprovar si hi ha més fòssils soterrats.
És un procés que barreja ciència, experiència i també una mica de sort. Però gràcies a aquesta metodologia sabem que hi ha zones especialment riques en dinosaures, com els Ports de Castelló, la comarca dels Serrans o Terol.
5è/ Parla’ns de “Losillasaurus giganteus” un dels dinosaures trobats més grans de la Península Ibèrica.
És un plaer parlar-vos de Losillasaurus giganteus, perquè he tingut l’oportunitat d’estudiar els seus fòssils i, a més, tinc una relació molt personal amb la comarca on es va trobar: els Serrans. És una zona que he visitat tota la vida amb la meua família i, per això, aquest dinosaure em toca molt de prop.
Losillasaurus giganteus és un dels dinosaures més grans trobats a la Península Ibèrica i, a més, és valencià. Es va descobrir a Aras de los Olmos i va viure fa uns 150 milions d’anys, al Juràssic Superior. Forma part de la història de la paleontologia valenciana, perquè es va trobar durant les exploracions de Josep Vicent Santafé i Lourdes Casanovas, i va ser l’inici dels grans projectes de paleontologia als Serrans.
Era un sauròpode, un d’aquests gegants de coll llarg i cua també molt llarga. Pertanyia al grup dels turiasaures, que en un principi pensàvem que era exclusiu de la península Ibèrica, però que ara sabem que també es va estendre per altres parts del món.
De Losillasaurus s’han trobat vèrtebres, ossos de les extremitats, de la pelvis i fins i tot part del crani. Amb aquestes restes hem pogut estimar que podia arribar als 15 o 18 metres de llarg i superar les 15 tones de pes. Altres estimacions de parents seus arriben fins als 25 metres i més de 40 tones. En qualsevol cas, parlem d’un autèntic gegant, dels més grans d’Europa en el seu temps.
La seua descripció, publicada el 2001, va ser un punt d’inflexió per a la paleontologia valenciana, perquè demostrava la gran riquesa fòssil de les nostres terres i ens ajuda a entendre millor l’evolució d’aquests animals al sud d’Europa. Jo vaig tindre el privilegi d’estudiar els seus fòssils en la meua tesi i fins i tot de participar en un projecte de divulgació on vam fer una estàtua seua a escala real. Per això, és un dinosaure que estime molt i que sempre porte al cor.
6è/ Ens pots descriure com era l’ecosistema de les comarques del Maestrat fa 125 milions d’anys aprox. ?
Doncs la conca del Maestrat és molt gran, però en general, fa uns 125 milions d’anys la zona formava part d’una depressió geològica on s’acumulaven sediments fluvials, llacustres i costaners. Cap a l’interior trobaríem ecosistemes de transició, més continentals, amb rius, llacs i planes d’inundació.
El clima era càlid i humit, amb estacions plujoses que alimentaven els cursos fluvials i amb llargues èpoques càlides que permetien una vegetació exuberant. En aquests ambients prosperaven boscos de coníferes primitives, cicadals i falgueres gegants, que oferien refugi i aliment a molts animals. Els dinosaures eren els grans protagonistes d’aquests paisatges, però no estaven sols: als ambients aquàtics convivien peixos primitius, tortugues i cocodrils, mentre que els pterosaures sobrevolaven rius i pantans. També hi apareixien les primeres aus primitives, hereves dels dinosaures teròpodes.
I si miràvem cap a l’est, deixaríem enrere aquests ambients continentals i entraríem en un ambient marí de plataforma que pertanyia al mar de Tethys, que banyava bona part del que hui és Europa i que connectava amb els grans mars del planeta.
7è/ Ens desplacem uns kms, i arribem a Morella on també has col·laborat en les excavacions, ens pots explicar quines similituds/diferències hi ha als dinosaures descrits a les diferents zones del Llevant Peninsular?.
Morella és un dels grans epicentres de la paleontologia al Llevant peninsular, i ja fa anys vaig tindre la sort i el privilegi de participar en excavacions allí. El més interessant és que, si comparem les troballes de Morella i Els Ports amb, per exemple, les dels Serrans, veiem tant similituds com diferències molt clares.
Als Serrans, a finals del Juràssic, tenim dinosaures com Losillasaurus, grans sauròpodes turiasaures, però també altres grups que després desapareixen, com els estegosaures, amb exemples com Dacentrurus. També hi ha ornitòpodes, però no tan abundants ni diversificats com els que veurem després al Cretaci. Pel que fa als teròpodes, als Serrans només en tenim restes molt escasses: sobretot dents, petjades i algun os aïllat.
En canvi, a Morella i la comarca dels Ports, uns 25 milions d’anys més tard, al Cretaci inferior, la fauna ja havia canviat molt. Allí trobem espinosauris com Vallibonavenatrix o Protathlitis, ornitòpodes molt més abundants i variats, com Morelladon, i també sauròpodes gegants com Garumbatitan. Els teròpodes, en general, són més freqüents i tenim més restes que ens permeten conéixer-los millor.
El que veiem, doncs, és un reemplaçament de faunes: al Juràssic dominaven els turiasaures i convivien amb estegosaures que després s’extingeixen; al Cretaci, en canvi, apareixen nous grups més moderns i diversificats. La similitud, però, és que tant als Serrans com als Ports tenim jaciments excepcionals, que ens han donat dinosaures únics al món i que ens permeten seguir l’evolució d’aquests animals al llarg de milions d’anys.
I si ens desplacem més al nord, cap als Pirineus, hi trobem encara un altre capítol de la història: els últims dinosaures de finals del Cretaci, amb unes faunes diferents de nou, que ja anuncien el final de l’era dels dinosaures no aviaris.
8è/ Hi han jaciments que estan a prop del limit K-PG de l’extinció, hi han dinosaures?
Sí, de fet, els jaciments dels Pirineus són els dinosaures més propers a l’extinció. Fins i tot es diu sovint que són els últims dinosaures d’Europa. A la conca de Tremp s’han trobat ous, nius, petjades i ossos d’hadrosaures, la qual cosa demostra que encara eren abundants i criaven fins poc abans de l’impacte de l’asteroide.
Però no són els únics. També a la Manxa, en llocs com Lo Hueco (Conca) o Poyos (Guadalajara), tenim jaciments del mateix període, amb restes de titanosaures i altres vertebrats. Jo mateix vaig tindre el privilegi d’estudiar alguns d’aquests fòssils.
9è/ I passem a la seva extinció (no total), què va passar?
El que va passar fa 66 milions d’anys va ser una de les grans catàstrofes de la història de la vida. No la més gran de totes, però sí una extinció en massa de dimensions globals. Un enorme asteroide va impactar a la zona de Chicxulub, a la península de Yucatán (Mèxic), alliberant una energia descomunal. A l’instant es van produir tsunamis i incendis a escala planetària, i en les setmanes i mesos següents una gran quantitat de pols i partícules va enfosquir l’atmosfera, provocant un hivern global. Les temperatures van baixar, la fotosíntesi es va interrompre i les cadenes tròfiques van col·lapsar.
Encara hi ha debat sobre si, en algunes zones, els dinosaures ja estaven en crisi i menys diversos, o si el vulcanisme massiu de l’Índia ja havia començat l’extinció abans. Però siga com siga, l’impacte va tindre lloc i va ser el colp de gràcia.
Sabem tot això gràcies a la troballa d’una capa rica en iridi al límit Cretaci-Paleogen, un element molt rar a la superfície terrestre però abundant als meteorits. Aquesta capa s’ha trobat arreu del món, i a més, sota els sediments del golf de Mèxic es va localitzar el cràter de Chicxulub. Hui coneixem centenars de punts amb evidències geològiques de l’impacte i dels seus efectes.
Els dinosaures no aviaris, juntament amb molts altres animals i plantes, es van extingir. Però un petit grup de dinosaures, els dinosaures aviaris, van sobreviure. Gràcies a la seua mida reduïda, a una dieta flexible i a la seua biologia particular, les aus van poder resistir aquella crisi i, amb el temps, diversificar-se fins a donar les més d’11.000 espècies que coneixem avui.
10è/ Em consta que eres un superfan de la saga Parque Jurásico. En quina mesura ha influït la saga cinèfila de “Jurassic Park” a la Paleontologia actual? .
Jo tenia 9 anys quan es va estrenar la primera de les pel·lícules, i des d’aleshores soc molt fan de la saga. Crec que ha tingut una influència enorme, tant en la paleontologia com en la manera en què la societat veu els dinosaures, i també en la visibilització de la pròpia ciència.
La pel·lícula de 1993 va marcar un abans i un després en la cultura popular: va fer que tota una generació descobrira els dinosaures i es fera preguntes sobre ells. Molts paleontòlegs que hui treballen als laboratoris i als jaciments reconeixen que la seua vocació va nàixer després de veure Jurassic Park.
A més, la saga va posar en contacte la ciència real amb el gran públic. Steven Spielberg i el seu equip van comptar amb assessors científics com Jack Horner, i això va fer que alguns conceptes —com la relació entre dinosaures i aus— arribaren al públic abans que molts llibres de text.
Ara bé, també cal dir que la saga no sempre ha estat fidel a la realitat científica. Manté una imatge de dinosaure molt pròpia dels anys 90, i no sempre ha actualitzat els models a mesura que la ciència avançava (per exemple, amb el tema de les plomes en molts teròpodes). Però això també té un costat positiu: ha generat debat i ha fet que molts investigadors i divulgadors ens animem a explicar “què hi ha de cert i què no” darrere de les pel·lícules.
En ocasions s’han fet passos endavant en les reconstruccions, altres vegades enrere, però no hem d’oblidar que es tracta d’històries de ciència-ficció i manipulació genètica, i que això els dona marge per a prendre’s llicències. Al cap i a la fi, no són dinosaures reals, sinó recreacions creades dins la narrativa de les pel·lícules.
I, molt important també, la saga ha ajudat a donar visibilitat a la ciència de la paleontologia i a les persones que ens hi dediquem, que en aquestes històries a vegades fins i tot en som els protagonistes.
11è/Per què es va dedicar a la Paleontologia de Dinosaures?
En el meu cas, jo ja estava obsessionat amb els dinosaures des que era molt menut, pràcticament des que tinc memòria. Per això, quan em pregunten si Jurassic Park va tindre alguna cosa a veure amb la meua vocació, sempre he dit amb orgull que no, que jo ja estava encaminat abans dels 9 anys.
Ara bé… també és veritat que moltes vocacions es perden pel camí quan creixem. Quants xiquets i xiquetes volen ser bombers o veterinaris i després canvien? I com puc estar segur que jo hauria arribat fins al final, si no haguera existit Jurassic Park? No es pot saber. Així que, al César el que és del César: la saga, com a mínim, em va inspirar i acompanyar.
Conforme em vaig fer major i vaig estudiar ciències, cada pas que donava em reafirmava més en què aquesta era la meua vocació. No m’imaginava dedicant-me a cap altra cosa que no fóra la paleontologia de dinosaures.
12. Dins de la teua tasca de divulgació, més d’una vegada has participat de l’activisme de visibilitzar la diversitat de persones en ciencia, com es el cas del colectiu LGTBIAQ+. Per què es important donar aquesta visibilitat?
Quan vaig créixer com a xiquet apassionat per la paleontologia, els referents que tenia no acabaven de ser com jo, i això feia que no em poguera sentir realment reconegut en ells. Ni als llibres, ni a la vida real. Vaig haver de conformar-me amb els que existien, que no eren massa diversos, i vaig voler, de manera inconscient, ser com ells, encaixar. Això em va portar a crear-me una carcassa, una imatge feta a mida de la societat.
Per això és tan important que es visibilitze a les persones LGTBIAQ+ que treballen en ciència: perquè les noves generacions no tinguen la sensació que no poden ser elles mateixes si volen dedicar-se al nostre camp. I també per demostrar que aquest és un espai segur per a totes, que tot el món hi té cabuda.
Açò és aplicable a tots els espectres de la diversitat. En la ciència hi cabem totes, encara que a vegades puga donar la sensació —cada vegada menys, per sort— que és un terreny reservat a certes elits. No ho és.
13. Com podem fer que la ciència siga més inclusiva?
Visibilitzant. Tot el temps. Que s’entenga que la ciència la fem persones: persones de tot tipus, amb identitats, orientacions, orígens ètnics diversos i amb diferents nivells d’accés a recursos.
I sobretot, cal acabar amb la idea de la «excel·lència», perquè és el més tòxic que hi ha en el món acadèmic hui en dia. La ciència l’hem de construir entre totes, i no deixar-la només en mans d’aquelles persones considerades «excel·lents» segons uns criteris i barems creats per sectors privilegiats.
https://www.youtube.com/@ElPakozoico
