per Ilona G. B.

“Fer art dels drames de cada dia”

El grup emergent Too young to die, format per Luna (veu principal i compositora), Guillem (bateria) i Marc (piano) no té cap dubte en dedicar la seva vida a la música. Una banda jove amb temes propis i en definitiva, una gran voluntat de triomfar.

-Com us vau conéixer i com es va formar el grup?

Ens vam conéixer perquè anàvem a la mateixa escola de música, l’Esmuvi, i allí s’insisteix en els combos i en què tot siga en grup. Jo (Luna) tenia un parell de temes que havia compost, vaig conéixer a Marc i a Guillem i vaig pensar: “podria proposar-los ser un grup”. Vam començar a gravar i així, va sorgir la banda.

-Us heu plantejat sumar més membres a la banda?

Hem contactat amb molts guitarristes. De fet, han passat molts per la banda, però finalment ens hem quedat amb una xica de Barcelona, Sofía.

-Com va nàixer la vostra passió per la música? Ho teníeu clar des de petits?

Guillem: Jo vinc d’una família de músics, així que ja de menut m’apuntaren a l’escola de música. A partir d’eixe moment, la meva família em va transmetre la passió i les ganes de tocar amb la gent, amb la banda i després ja vaig anar decantant-me cap a altres gèneres, per exemple el rock, els combos, un estil més modern.

Marc: El meu pare va crear l’Esmuvi i, per tant, és l’escola de música a la qual he anat tota la vida. Després, em vaig matricular al Conservatori per a tindre una base més clàssica i suposo que més avant faré una formació d’estil modern.

Luna: En veritat, no sé molt bé quan va ser perquè sempre m’ha agradat cantar des de xicoteta. Però primer vaig començar a tocar el piano perquè ma mare és pianista i finalment ja em vaig decantar més pel baix elèctric, però sí, cantar, de tota la vida.

-Teniu referents del món musical que us impulsen i motiven a seguir cada dia?

Un munt, però sobretot el grup Måneskin. Com a referent, perquè clar, també són molt joves i hem vist com han sortit d’un poble xicotet d’Itàlia, tocant al carrer i han aconseguit expandir-se per tot el món.

-Què experimentareu en el vostre primer debut en públic?

Emoció, molta emoció, estrés, nervis… perquè era el primer bolo que féiem. Però, mirant-lo ara en retrospectiva dius, “ostres, que guai”, perquè va sortir molt bé. Era la primera vegada que tocàvem davant d’un públic ja més seriosament i, ara podem veure molta evolució.

-Destaqueu per cantar temes propis. En les vostres paraules, és la manera de poder transmetre al públic les vostres pròpies experiències i explicar com veieu el món. Luna, com a compositora i veu del grup, podries aprofundir un poc en eixa perspectiva?

A part de com veig el món, és la manera en la qual puc traure tot el que tinc dins. Em pareix molt bonic poder fer art dels drames de cada dia. Quan escolto música d’altres artistes, m’agrada veure que també són humans, que senten el mateix i em pareix increïble poder compartir-lo a través de la música.

-Quins missatges s’amaguen darrere de les cançons?

L’amor i el desamor en la majoria, el tirar a volar, la llibertat… També teníem un que ja no el toquem que parlava de l’assetjament. Però la veritat és que no descarto provar més temes.

-Com t’inspires per a què sorgeixe la màgia a l’hora de compondre?

M’agradaria dir-te: “a les dotze del migdia em poso a…”, però no. I em frustra molt perquè em ve quan menys m’ho espero. A vegades, a les tres del matí em ve de sobte la inspiració i em poso a escriure. Normalment, hi ha temes que em porten una setmana, dos o tres, depén, però hi ha altres com “Used to cry” que el vaig compondre en una hora.

-Quant al procés de creació i producció de les cançons, són treballs autoproduïts?

Ho duem a terme a l’Esmuvi perquè tenim la sort de disposar de l’equip de l’escola. Vam gravar allí les maquetes i després vam anar a mesclar-les a Barcelona amb el tècnic i productor artístic Ferran Conangla.

-Gaudiu de molta difusió a través de plataformes musicals?

Estem treballant en això perquè Spotify no funciona com per exemple Instagram, que tu pots obrir-te un compte i pujar el que vulgues. Deus fer-lo per mitjà de distribuïdores i ara en les pròximes setmanes estarem pendents de veure si trobem alguna que ens vaja bé per poder llançar l’EP.

-Quines aspiracions teniu de cara al futur? Quin és el següent gran desafiament i què deuen esperar els vostres fans?

El concurs al qual ens hem presentat ara, Vina Road, és un repte prou alt, sobretot perquè és més per a grups que canten en espanyol, però tenim grans expectatives. En Setmana Santa, planegem començar al màxim amb l’àlbum. I a l’estiu, esperem fer una gira per a promoure l’EP i més avant, poder ja traure un disc sencer.

-Quins consells els donaríeu a joves com vosaltres, desitjosos de llançar-se al món de la música?

Bàsicament, que et done igual què diu la gent. Sempre hi haurà algú que et dirà que no eres bo, que no ho aconseguiràs, però al final el que importa és que t’ho cregues tu. “Tirar milles”, no pensar en els altres, si t’abelleix fer música, fes el que desitges en el gènere i en l’estil que desitges. Simplement, fes-ho.