Isabel, et coneixem de fa temps, i mai has parat de crear, cap a on va la teua obra?, ara mateix, quina és, la teua inspiració?
La meua obra sempre ha anat lligada a la natura, sigui la mar, la muntanya, l’Univers en general. He passat per diverses etapes, com la majoria de pintors, des de l’impressionisme al surrealisme, l’art conceptual, l’abstracció… de fet el que m’agrada és investigar i trobar diferents formes d’expressió. He treballat molt el collage, tècniques que he anat descobrint per casualitat o accident, i han resultat una nova forma de pintar; m’agraden les textures, les sorpreses, perquè et porten per un camí que no tenies previst potser, i acaben sent de gran bellesa o m’ajuden a mi personalment a entrar en un diàleg en l’obra.
El meu motiu és especialment la dona, dintre el context que jo he viscut, primer com a dona lluitadora pels seus drets, posteriorment més com a ser humà. Partisc del concepte de la Mare Terra, que molt antigament es respectava molt, i se li feien ofrenes i se li agraïen les collites; hi ha llocs que encara ho continuen fent, al Perú per exemple. Occident ha oblidat d’on venim, es viu d’esquena a la natura, per això passen coses com aquests incendis que ara mateix tenim només començar l’estiu.
Has canviat les expressions artístiques o les tècniques que utilitzes?
Amb els anys i l’experiència tot va canviant i també les tècniques; descobreixes que es poden barrejar totes les tècniques que vulguis, que lo més important és poder-te expressar, i tant si és oli, acrílic, aquarel·la, o el material que tinguis més a mà, com pot ser farina, colorant, o café.
Una pregunta general: consideres que es pot viure de l’art?
Difícilment es pot viure de l’art, però l’art et dona Vida, l’Art ens ensenya a pensar, el fet creatiu et fa qüestionar moltes coses, l’art no és pintar un paisatge i prou, és anar molt més enllà. Tot i que és molt digne i t’ho passes molt bé pintant un paisatge, l’Art ha d’anar més enllà; ha de ser compromés amb els temps que vivim, l’art està lligat al pensament, a la poesia, la filosofia. Cada vegada hi ha més grups que s’ajunten per anar a pintar, i això és genial perquè l’aïllament és massa dur. No es pot viure materialment de l’art; no és gens fàcil si et surts de la realitat. Potser donant classes, que és el que hem fet la majoria. Jo he donat classes des d’Alella, El Masnou, Sant Vicenç de Montalt, Caldes d’Estrac, a Vinaròs a l’escola Manuel Foguet, i al meu Estudi d, Art.
Vols fer alguna reflexió del món cultural a Vinaròs i entorn?
Quan jo vaig arribar a Vinaròs, fa 35 anys, era un poble on es respirava l’art i la cultura per tot arreu, vaig tenir l’immensa sort de conéixer l’Alfred Giner Sorolla, científic, poeta, gran coneixedor i amant de l’art, ell em va animar molt a seguir pintant. Posteriorment vaig conéixer a Carles Santos, José Cordoba, Sebastià Miralles, Paco Catalán, i especialment a Fernando Peiró Coronado, amb qui vaig poder gaudir de grans converses també. Hi havia un caldo de cultiu a Vinaròs que difícilment es donava en altres llocs; aquest fet es retroalimentava, feia que sortissin coses màgiques. Estaven Rosso, Ramón Roig, Beatriz Guttman, Cinta Barberá, genial escultora, Valls i Guimerà, grans aquarel·listes, Rafa Garrit, segur que me’n deixo… Jo que venia de Barcelona -de Sant Vicenç de Montalt, concretament- coneixia l’obra pels museus i exposicions de Tàpies, Brossa, Miró, Barceló, Guinovart, i un munt més.., havia estat a París i a Itàlia. Però després vaig anar a viure a la muntanya, al Garraf, i el món es va aturar aquells tres anys, sense llum, sense aigua corrent i sense telèfon. Va ser una experiència meravellosa, però també molt dura. Vaig seguir sembrant i cultivant amb els pinzells i els colors. La pregunta que em fas respecte al món cultural actual a Vinaròs, crec que queda contestada. És molt trist el món cultural vinarossenc ara mateix: l’Escola D’art, no és un lloc acollidor per crear, no tenim ni un cinema, l’Auditori encara és l’únic espai de l’ajuntament, i no sé si veurem mai un auditori nou, amb bones obres de teatre i dansa i música, ni una sala d’exposicions com cal. Tenim sort de l’Espai d’Art de La Membrillera, que juntament amb el cicle de Curtmetratges i exposicions, fan una gran labor. Un homenatge a Nati li haurien de fer. Els amics de Vinaròs també fan una gran labor cultural i artística, amb el Certamen d’Aquarel·la. A l’Ajuntament també donaven un Premi de Pintura i el varen treure, potser feien falta més diners per sopars de llagostins…
Dels pobles del nostre entorn, on t’has sentit més acollida?
A Vinaròs sempre m’he sentit acollida, que no vol dir valorada. Recordo una exposició que vaig fer a l’Auditori, que va fer la presentació Sebastià Serrano i el regidor de cultura Joaquín Arnau, i es va omplir. Va ser extraordinària, ben segur hi va ajudar molt les paraules sempre sàvies del Sebastià. Haig de dir que on m’he sentit més valorada a Alemanya. Allà tenen un respecte per l’art molt gran, saben que és font de coneixement. Et mimen; és meravellós. Són molt agraïts. Aquí 40 anys de dictadura han fet molt de mal, ens hem d’espavilar per arribar a segons que, que no ho teníem a les escoles. Si no hi posem solucions, la dreta i l’extrema dreta ens tornaran a prohibir tot el que hem aconseguit durant anys de lluita, ens volen que no pensem, que estiguem atontats i fer la seva, que mai siga la nostra, la llibertat.
Parlant d’altres artístiques del voltant, qui o quina t’ha agradat més últimament?
M’agrada molt l’obra de Rosa Soriano Marzal, de Sònia Eva Domenech, Cinta Barberá, Renate Brandlein, amb qui he col·laborat diverses vegades en diverses exposicions, Rafa Garrit, les artistes que queden pel Montsià, alemanyes la majoria, disortadament els que més m’agradaven i estimava han anat morint, Ula Horn, Beatriz Guttman, Fernando Peiró Coronado, José Cordoba,…. segur que me’n deixo.
Gràcies, Isabel, ha sigut un plaer… i finalment, on podem veure la teua obra? Quina serà la teua pròxima exposició?
Ara estic acabant l’obra que anirà al mes d’agost, al MUCBE, juntament amb Renate Brandlein. L’Exposició porta el Títol d’Esperança i Alegria. Volem aportar un bri d’esperança davant tanta crueltat de les guerres i del canvi climàtic, el dia 8 d’agost a les 7 de la vesprada ens faria molta il·lusió que vinguésseu a fer un vinet amb nosaltres. També la podeu veure a casa que sereu benvinguts.
Moltes gràcies a tu Pablo per l’entrevista i per la labor que fas a l’Editorial i el món de la literatura.
