per Ilona G. B.

ENTREVISTA: Ester Forner Caballero

“La història s’ha de renovar, la investigació no és un artefacte inamovible”

-Quan vas comprendre que volies dedicar la teva vida a l’art i a la recerca històrica?

En el moment en el qual em vaig adonar que m’agradava molt la història de l’art, va haver-hi una vessant conscient i una altra inconscient. La inconscient, amb el meu besavi, el meu avi, el meu oncle, que tenien un taller d’escultura en el que m’havia familiaritzat molt. Però de forma ja voluntària va ser quan vaig començar els estudis a l’Institut d’història de l’art. Em vaig quedar absorta en les meravelloses obres que ens ensenyava el professor i vaig entendre que volia dedicar-me a aquesta disciplina. Tot i que al principi em vaig matricular en dret, ja que els meus pares em deien que aquesta carrera no donava per a res, però al cap de sis mesos ho vaig deixar. Sentia que no pintava res allí i que la meva emoció era la història de l’art.

-Quan vas decidir començar a plasmar aquests coneixements en les pàgines d’un llibre?

Va ser ja acabant la carrera, m’agradava molt la investigació i volia fer la tesi doctoral. Vaig començar de molt joveneta en l’Associació Amics de Vinaròs i va ser allí quan vaig començar a fer l’inventari d’arxius municipals. Em sentia molt còmoda, els caps de setmana els dedicava a rebuscar entre els documents i a poc a poc vaig iniciar la recerca, sobretot al Maestrat. Després ja va arribar la tesi que donà pas a altres publicacions.

-Quina és la missió principal de la teva nova publicació?

Vull remarcar que cal recuperar el passat perquè tan sols podem comprendre el present en base a un passat, el passat identitari d’un poble. Com podem entendre el que som avui en dia si no en fem una reflexió sobre qui érem i d’on venim? En el moment actual encara queden moltíssimes coses a preservar i és una crida d’atenció sobretot a les entitats públiques i polítiques per a restaurar el patrimoni i posar-lo al servei dels ciutadans. L’art conté una gran bellesa, ens fa sentir més feliços. Quan entres en un museu o veus una arquitectura, t’ompli, s’activen les hormones de la felicitat que t’ajuden a ser millor persona; igual que quan escoltes una peça de música, tot el que implica una creació artística i un benestar social. Els governants haurien d’emprar-se molt a fons en la divulgació i pròspera del patrimoni, per a poder gaudir-lo, preservar-lo i cuidar-lo.

-Consideres que hi ha esperances de trobar els retaules desapareguts algun dia? En l’actualitat es du a terme un treball de recerca per a fer–ho possible?

Els que es van cremar es van cremar i ja no es pot recuperar res. Però qui sap, potser es trobe alguna cosaen col·leccions privades. A vegades, en els magatzems que tenen els museus es podendescobrir peces de retaules desmuntats. La història s’està reescrivint, sobretot quan parlem de temes d’investigació. El que avui en dia és una tesi, una teoria o un argument d’autoritat, en vint, trenta o quaranta anys pot variar. És possible que en el futur, una persona que reprenga les meves aportacions reconstrueixi l’estudi seguint-ne pistes noves.

-Pots aprofundir en la funció primordial dels retaules?

Els retaules més antics daten dels segles IX i X. Eren molt menudets; la paraula ‘retaule’ ve de la paraula retrotabulum que fa referència a una taula que es troba darrere de l’altar. La societat era illetrada, sense estudis… les imatges ajudaven moltíssim a l’església a propagar la seva fe i a adoctrinar en els capítols del cristianisme. Però, es va tornar exageradament pedagògic i propagandístic durant el Concili de Trento: aquest surt a partir de la Reforma de Luter i, per tant, el moviment de la Contrareforma feia totalment el contrari al protestantisme. Llavors, els retaules es van fer més complets que mai i quan la gent entrava a l’església es quedava al·lucinada i no tenia cap dubte de què la fe catòlica fora vertadera. Era una manera d’adoctrinar a través de l’adhesió emocional, no del raonament.

-Com és el procés de documentació previ a l’escriptura? Quant de temps ocupa?

Per a escriure Els retaules del Renaixement i del Barroc a Vinaròs m’he documentat molt poc perquè ja tenia un ampli treball de fons a la tesi; aquesta va implicar uns deu anys d’investigació. Els últims quatre van ser molt durs perquè eren vuit o nou hores al dia investigant. Per a poder publicar aquest llibre, que és molt pedagògic, l’he intentat fer curt i sobretot, he procurat que estiga obert a tothom i no tan solsa la vessant acadèmica. He aportat canvis, ja que han passat prous anys des que vaig presentar la tesi i la història s’ha de renovar, la investigació no és un artefacte inamovible.

-Quin paper té la fotografia com a reflex del passat?

La fotografia és una base fonamental perquè sense la comparació de l’abans i el després és pràcticament impossible. Quan tu veus la imatge, ja pots establir unes concomitàncies d’autoria, estilístiques, cronològiques, etc. Per sort, hi ha moltes fotografies tretes abans de la guerra que ens ajuden moltíssim. La suma de l’inventari, les capitulacions, els arxius i la fotografia és un fil conductor que aporta unes conclusions molt interessants.

-Com ha sigut el procés de reconstrucció dels retaules a través d’imatges antigues?

S’han pogut fer unes reconstruccions molt bones que ens aproximen a com eren els retaules. Per això, invito les autoritats de Vinaròs a posar-ho en marxa; per exemple, podríem tindre el de l’Ermita. Tenim fotografies i capitulacions i, per tant, seria fàcil fer una reproducció quasi idèntica. La visió que es tenia abans de les esglésies no té res a veure amb l’actual: ara tenim arquitectures religioses completament nuetes quan en realitat estaven totes decorades. S’haurien d’establir uns plans d’acció per a dur a terme projectes que es queden de forma permanent i d’aquesta manera, s’incentivaria la seva visita i recuperació.

-Quina és la teva part històrica preferida del Vinaròs antic?

Em quedaria en el retaule de Pere Dorpa del Renaixement, de l’església Arxiprestal. Seria tan meravellós haver-lo recuperat; també m’encantaria viatjar en el temps i anar a veure el Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, com era per dins, amb el retaule de Sant Antoni, el de Sant Sebastià, el de la Misericòrdia dels Vergara, uns dels escultors més importants de l’època.

-Quin paper penses que hauria de tindre l’art en l’educació?

L’art invita a transportar-te al passat, tornar al present i fer aquest viatge d’una manera sana i salva i a més, permet honrar als avantpassats. Aquesta branca amaga una bellesa intrínseca que ens ajuda a ser més virtuosos i a viure la vida d’una manera més dolça. Quan estàs dins d’un quadre, pots aplacar la ment i tots els seus pensaments; t’insereixes dins d’aquella pintura o escultura. Les humanitats haurien de ser una base de l’aprenentatge per a poder explorar en altres disciplines.

-Quines mesures creus que fomentarien l’interés dels joves?

Les noves tecnologies ajuden moltíssim, està clar. Inclús es pot visitar el Castell de Peníscola en 3D, però jo penso que allò interessant és anar in situ. La història local no s’ha d’ensenyar com un artefacte des de l’aula, sinó invitar els alumnes a sortir d’ella perquè siga tangible. Per això, el primer contacte ja des de la primària ha de ser la història de proximitat.

-Podries fer una breu reflexió sobre la taula redona en què participares anomenada “Poden els llibres canviar–nos la vida?”

Hi ha llibres per a cada etapa de la vida. Quan era joveneta, vaig començar a llegir Nada, de Carmen Laforet o per exemple al’escriptora Almudena Grandes. Aquestes autores escrivien sobre dones i aleshores, et vas adonant querealment t’identifiques amb les seves protagonistes. El teu propi personatge es crea en base a les heroïnes de les novel·les; són dones que creen altres dones, ja que t’inspiren a conformar la teva personalitat. Després vas avançant en el temps i van arribant altres històries a la teva vida.

-T’estàs plantejant iniciar un nou projecte?

Si, tinc un projecte sobre les edificacions neoclàssiques, modernistes, del Barroc… i la pressió urbanística viscuda al poble, que ha fet que pràcticament ens quedéssem sense records del Vinaròs antic. Entre l’historiador Alfredo Gómez i jo hem fet una espècie de catàleg dels béns culturals desapareguts per a què la gent prenga consciència. És una crida d’atenció per a donar a entendre que hem de parar aquesta destrucció indiscriminada de l’art. Pel que fa a la vessant acadèmica, tinc dues novel·les: una no la trauré de moment, però sí que vull publicar l’altra, perquè fa un any vaig passar una crisi profunda. Aleshores, de forma terapèutica, va ser un punt d’inflexió en el que em va ajudar molt escriure sobre la meva pròpia experiència. Quan tu estàs novel·lant la teva vida, estàs sanant i comprenent-te.