Entrevista a l’autora Conxa Solans
per Ilona G. B.
-El dia del llibre té alguna connotació especial per a vosté? Guarda algun record de la infància?
Els llibres i jo hem estat sempre units. Encara que vaig tardar molt a aprendre a llegir perquè vivíem fora del nucli de Vinaròs i jo ja tenia sis anys quan els meus pares em van portar al col·legi. Però vaig començar a llegir i a escriure de seguida. Als vuit anys ja llegia no només contes sinó llibres seriosos perquè a casa meva eren uns grans lectors, el meu pare, el meu avi…
-Van ser ells qui li van introduir aquesta passió?
Sí, la imatge que em ve al cap és d’ells dos asseguts a la taula amb el llibre obert, a l’hivern, que feia fred, amb aquella taula tendur que tenia un foc dins per a escalfar els peus. El meu pare deixava els llibres damunt i jo els agafava. La meva mare que estava fent el sopar s’enfadava moltíssim perquè deia que no m’havia de dedicar a escriure sinó a fer coses de dona com ara aprendre a cosir. Va ser una constant, la meva mare volent que fes coses pràctiques i el meu pare, que volia que deixés volar la imaginació. Als 14 o 15 anys jo ja escrivia; era una necessitat, però m’ho guardava per a mi.
“Quan algú em para pel carrer i em diu «he llegit el teu llibre i m’ha fet tan feliç», què més vols? Un escriptor el que vol és això”.
-Com va afrontar la situació en la seva mare?
Jo no vaig fer cas. Sempre m’he considerat una ànima lliure i vaig tenir la sort de casar-me amb un home que em va donar suport. A part, ell em va obrir els ulls a un altre món, possiblement al món de la música. Era un home molt aficionat a la música clàssica i jo la desconeixia. A casa meva posaven la música del moment, la que ballava la gent jove.
-Per què va decidir començar a escriure? Es troba relacionat en la seva dedicació a l’estudi de la història?
A la meva època, tots escrivíem diaris. En tinc una caixa plena; suposo que això em va donar facilitat per a saber escriure. Però hi ha hagut altres circumstàncies que han vingut esglaonades a través de la meva vida per a portar-me a ser escriptora. Jo havia decidit estudiar història perquè havia llegit història, no al revés. El meu pare era un gran lector d’aquest gènere i jo recordo que un dels primers llibres que vaig llegir va ser un tom que devia tenir més de mil pàgines; era una col·lecció des de la prehistòria fins a la contemporània. Em vaig enamorar de la història moderna i vaig anar a la universitat, sabia exactament el que volia fer.
-Les novel·les històriques obrin un ampli portal al passat. Considera que és una bona forma d’aprendre i expandir el coneixement?
L’autor que escriu llibres d’història ha d’estar molt ben informat, no es pot escriure una novel·la històrica sense conéixer la història. En el moltíssim que em vaig haver d’informar, podria dir que són quasi una tesi doctoral. El procés de documentació dura més que el temps d’escriptura. Quan escric faig una immersió, no conto el temps, puc estar quatre hores escrivint sense parar. A vegades m’adono que a lo millor havia de dinar i no he arribat a fer-ho.
-Parlant de la seva última publicació, Enigmes, embulls i altres extravagàncies, sembla que aquesta vegada se surt una mica de l’àmbit històric. Com va decantar-se de sobte per un conjunt de relats de diverses temàtiques?
Aquests contes els vaig escriure potser fa vint anys i va ser una època que em va donar per crear relats curts. També era una necessitat meva, d’alguna cosa que veia, m’impactava i m’inspirava. Per a mi, són un impacte emocional, visual, d’algo que sentes o que escoltes a un lloc i dius, caram.
-Com surt a buscar la inspiració?
Normalment, els viatges m’obren portes per a escriure. Tinc una novel·la inspirada en els principis del segle XVI i per poder redactar les cent primeres pàgines vaig haver de fer servir de moltes coses que he vist al món, perquè és un personatge que viatja molt. Vaig haver de fer una immersió cap enrere i buscar informació de com eren aquells països a eixa època. És important tindre un coneixement previ del lloc.
Totes les novel·les que he escrit han estat sempre motivades per algo. Per exemple, la primera estava inspirada en una persona que vaig conéixer que va tenir una vida bastant desoladora. Vaig escriure aquella novel·la per a arreglar-li la vida. Ella ja havia mort, però vaig escriure pensant com hagués sigut la seva història si l’hagués pogut canviar. La segona novel·la que vaig publicar va ser El llarg camí del sol i em va inspirar un amic meu que viu al Líban. Quan vaig tornar del viatge, em vaig inventar un personatge que es passejava per Beirut, la capital. Vaig estar a casa d’ell, em va explicar la història del país, jo coneixia la seva història personal i amb tot això hi va sortir el llibre. Les altres dues publicacions tracten de la vida d’una senyora que va viure al segle XVI. Vaig aprendre molt d’ella perquè la dona escrivia cartes a la seva mare l’any 1530 i encara es conserven. A través d’aquests escrits, he construït un relat basat en persones i fets reals.
-A quines fonts recorre per a recollir la documentació?
Me’n vaig sempre a les fonts directes. He tingut accés als arxius, sobretot als de Barcelona. Vaig aprendre a buscar entre els arxius: és una faena avorrida, complicada, llarga i a vegades infructuosa fins que trobes el que volies. I també sobretot en llibres d’història escrits per professionals. Sempre vaig al fons de la documentació, vull saber qui ho ha escrit, com ho ha fet, qui és, si és solvent… llavors em fio. M’he passat hores remenant papers vells als arxius, a vegades illegibles. T’has d’embrutar les mans, perquè els llibres deixen tinta. El més bonic per a mi és anar a l’arxiu, llegir fonts de l’època, escrits per persones que potser van viure fa 500 anys i poder tenir connexió amb ells i creure que van escriure allò allí.
-Quina és la millor manera de sortir del bloqueig de l’escriptor?
Hi ha escriptors boníssims que només han pogut escriure una o dues novel·les bones. Has d’escriure creient en allò que escrius. Als escriptors famosos els obliguen a escriure, aquesta és la diferència; quan t’obliguen a fer-ho, no surt bé. Conec a autors que s’han bloquejat amb una idea i no han pogut tirar endavant. Quan jo he escrit ho he fet perquè volia i, per això, no tinc aquest bloqueig.
-Considera que hi ha algun llibre que li haja marcat per sempre?
Sí, un dels primers llibres que recordo haver llegit i que em va impactar va ser Miquel Strogoff, de Jules Verne. Perquè el protagonista és un home compromés amb una missió i li passen moltes calamitats, però, al final la compleix. És un missatger a qui li han donat una carta que l’ha de portar a través de Rússia. Al ser jo joveneta, totes aquelles peripècies em van deixar impressionada. Sempre he pensat que és important complir amb el compromís, ser consegüent.
-Quina opinió té respecte als joves i la lectura de hui en dia?
A mi em preocupen molt les generacions actuals. Veig que estem vivint una època de transició, tot canvia molt de pressa. Aleshores, no sé fins a quin punt això pot influir en el futur. No sabem la repercussió que tindrà la intel·ligència artificial, com es podrà aprofitar, quin serà el seu valor, etc. Perquè ara sembla que ho pot fer tot, inclús escriure un llibre. No sé com es pot dividir allò fet pel cervell humà i el que està fet per un servei com aquest.
M’inquieta que cada vegada la gent jove llegeix menys. Hi ha una distorsió de costums, ara el que priva és tenir un mòbil i estar tot el dia connectat. Et comuniques a través d’uns codis, més que de la paraula. Produeix aïllament i redueix les capacitats del cervell, que per a mi és com un muscle: si el fas treballar s’expandeix i si no s’encongeix. Si depenem de les tecnologies, com evolucionaran les nostres habilitats cognitives? Evolucionen a partir del coneixement que tu et vas nodrint.
-Té nous projectes en ment?
En tinc dos, però estan per desenvolupar. Estic pensant fer la segona part d’El llarg camí del sol, encara que es pogués llegir de manera independent. La vida dels periodistes m’interessa molt i aquesta novel·la està basada en un grup de periodistes. La protagonista és una d’ells i ara, que s’ha acabat el llibre, es troba en un punt d’inflexió en la seva vida per circumstàncies que li han passat. El que vull és canviar-li el destí, enviar-la a fer altres coses de les que ha fet fins ara.
