Entrevista a Joan Ferreres i Nos

Ilona G. B.

“Escrivint-la ho vaig passar fantàstic. Vaig riure, vaig plorar… implicà molt sentiment a l’hora de construir-la”.

-Primer que res, enhorabona per l’enorme èxit que ha tingut la seva novel·la “Dolça, la jueva de Valltraiguera”. S’esperava assolir tant de succés fins a pràcticament esgotar-ne els exemplars?

En principi no, perquè era la meva primera novel·la llarga, sempre havia fet relats curts i sobretot havia escrit molts llibres d’història. Tenia una mica de por de veure què passava, però ha sigut una grata sorpresa i ara continuaré presentant-la en diversos llocs, per tant, hauré de fer una segona edició.

-Per què diria que és especial per a vosté aquesta història?
Per a mi, era un salt de la història a la literatura. Sempre m’ha donattemor entrar al camp de la ficció i d’alguna manera, trastocar aquesta idea que tenia de la història, tan estructurada, exacta, documentada… Tot i que evidentment, la pots interpretar i moure al teu desig. Per tant, la idea la tenia de feia molts anys, en dos sentits: per una banda, escriure una novel·la que parlés d’una dona; i per l’altra, tractar el món dels jueus perquè ha estat sempre una minoria oprimida. Era una idea que tenia clara i em faltava una mica d’espurna per a saltar i creuar definitivament la línia.

-Podria definir amb tres paraules a Dolça i a la seva mare, les dos protagonistes de la novel·la?
Dolça i la seva mare són dos persones honrades, en el sentit clàssic de la paraula, intel·ligents i en definitiva, dones lluitadores en l’entorn tan difícil en el que es mou la novel·la del s. XIV i XV. Van trobar una sèrie de condicions familiars possibles per a tirar endavant un projecte de vida amb una personalitat molt definida.

-Si haguera d’imaginar-se en la pell d’un personatge històric, en qui desitjaria reencarnar-se?
No se m’havia acudit mai, però no em definiria amb personatges grandiosos com ara Alexandre el Gran. De vegades, trobo més interessants a personatges més anònims, però que han tingut una visió i un camí important en la seva societat.

-Recorda el moment específic en el qual va enamorar-se de la literatura? Fou en la seva infantesa o més avant?
Vaig començar a escriure de jove. Al principi vaig treballar com a mestre a Benicarló i a Vinaròs i a poc a poc, em vaig rodejar d’un entorn d’amics on ens agradava molt la història. Per tant, llegia molt, sobretot novel·les d’aquesta temàtica. Me’n recordo de menut, de llegir la literatura russa, a Tolstoi, Dostoievski… Però, el pas cap a l’escriptura l’he fet sempre en el món de la història, amb llibres i articles en revistes especialitzades… he publicat ja més de 40. Tot i que en realitat, vaig entrar a aquest camp no fa molts anys a través del col·lectiu d’artistes Dijous d’Arts, on vaig conéixer nous amics, sobretot escriptores de Vinaròs. Em van animar a començar amb relats curts i em vaig adonar que era possible.

–Atrevir–se amb aquest gènere literari implica una gran dedicació. Hi ha molts autors que es llancen a escriure, però acaben trobant molts obstacles i sovint, no arriben a posar-li el punt i final a la història. Creu que si no haguera triat el camí d’historiador també seria autor hui en dia?
Segurament ha sigut més la passió per la història que per la literatura. Escriure esta novel·la va ser una espurna, com deia abans. Un dia, un amic de Traiguera em va cridar i em va dir: “Escolta Joan, hi ha una senyora de 94 anys que vol explicar-te unes qüestions sobre el món dels jueus, de coses que havia sentit de tradició oral, a través dels capellans”. Vaig anar a parlar amb ella, es diu Consol Sorribes i encara viu, i m’explicà aquesta història que a més era propera a la meva família. En el fons, s’hi retratava una discriminació social respecte a unes noies a qui la gent cridava “carnisseres, carnisseres”, que vivien a una casa que havia sigut històricament de jueus. Després de sentir la història, me’n vaig anar a casa i en una nit vaig fer el guió de la novel·la. Em vaig posar al cap d’una setmana i en un mes i mig la tenia acabada. Per a mi, no va ser difícil en el sentit de què vaig trobar el fil de la història i als personatges, tant històrics com ficticis. No em sembla massa complex perquè clar, fa molts anys que tinc la disciplina del treball.

-A l’hora de fer la novel·la, tot i que coneixia de primera mà cadascun dels espais en què es troba ambientat el relat, dugué a terme algun itinerari per a desplaçar-se per les zones?
Sí, a vegades escrius alguna cosa, però ho vols fer millor i te’n vas directament a donar un passeig, per Traiguera, Peníscola, Vinaròs, etc. Per a un capítol, vaig anar a veure com era el Vinaròs emmurallat, com estaven situades les barques… Vaig fer una ruta per a acabar de descobrir l’entorn dels personatges.

-L’aparició de les noves tecnologies ha incitat a un declivi del món lector, sobretot en els adolescents. Quins consells els donaria per a fomentar la lectura?
Tota la meva vida m’he dedicat a l’ensenyament. Fins i tot l’any 1992, quan vam fer la reforma educativa, una de les qüestions més importants era apropar als infants a la lectura i generar l’empatia suficient per a que poguessen aprendre a incrustar-ho en la seva manera d’interpretar el món. Si tu expliques als xiquets una història propera, que té a veure amb les seves famílies o amb el seu poble, que poden inclús anar a veure aquell edifici, aquell monument i ho veuen, ho descobreixen, la literatura cobra una forma diferent. El més important és que ho pugues estimar, que ho pugues viure, totes aquestes vivències ajuden a fer que la gent llige. Si ho saps transmetre, als sagals els agradarà.

-Mai ha sentit inquietud per un possible abandonament del llibre físic?
No, el considero importantíssim. El format físic m’encanta i tinc moltíssims. Tinc tants que fins i tot no em caben i necessito una casa per a guardar-los.

–S’està plantejant començar algun altre projecte literari?
Es podria dir que si, ja tinc una idea, amb personatges molt entranyables i importants. El que està clar és que tornarà a situar-se al Maestrat, als ports… l’entornada del meu món imaginari, dels meus referents, vivències i sentiments. Ara només falta trobar el temps per a fer-ho.

Presentació del llibre ‘Dolça. La jueva de Valltraiguera’ de Joan Ferreres Nos i editorial Antine