La seu de l’Associació Cultural Amics de Vinaròs acull l’exposició “El arte de copiar: la pintura y la autoría en la era de la inteligencia artificial”, de l’artista vinarossenca Claudia Castell Forner, inaugurada avui divendres al migdia i centrada en el debat contemporani sobre l’ús de la intel·ligència artificial en la creació artística.
La mostra naix d’una experiència personal i creativa de l’autora. Castell explica que, durant el 2024, mentre buscava consolidar la seua identitat artística, va travessar un període de bloqueig creatiu que la va portar a experimentar amb la IA. No obstant això, assegura que no va ser fins al 2025, entre València i Lieja, quan va decidir deixar d’ocultar este procés i integrar-lo obertament en la seua obra.
“Vaig començar a utilitzar la IA no per a substituir el pinzell, sinó per a desafiar-lo”, afirma l’artista, qui destaca que este diàleg entre el codi i l’oli va acabar convertint-se en un fenomen viral amb més de 2,1 milions de visualitzacions en xarxes socials.
El que inicialment havia de ser una investigació acadèmica vinculada al seu Treball de Final de Grau es va transformar, segons explica, en un experiment social de gran abast. Davant les reticències d’una part de l’entorn acadèmic de les Belles Arts, que qüestionava la seua proposta per considerar-la “massa estètica” o “decorativa”, l’artista va decidir exposar el seu procés al públic general. La resposta, assegura, va evidenciar una fractura entre l’academicisme tradicional i el desig d’una part important del públic de reconnectar amb la bellesa i el plaer visual.
“A la facultat, de vegades, ens ensenyen que el concepte ha de ser obscur o difícil, però jo he preferit pintar allò que el món pot entendre”, reflexiona Castell. “Per què limitar-se a ser valorada només per un 10 % de la societat, si pots emocionar almenys un 50 % amb un únic quadre?”.
L’exposició, segons defensa l’autora, se situa precisament en el centre d’este conflicte cultural. D’una banda, hi ha qui celebra la recuperació d’una “estètica democràtica” basada en la bellesa i l’impacte visual; de l’altra, apareixen les crítiques d’aquells que consideren que este tipus d’obres “no són art” o que manquen d’autenticitat i sentiment.
Castell insisteix que els rostres aparentment freds i impersonals que pinta formen part conscient del discurs de l’obra. “No vull reproduir imatges realistes generades per la IA, sinó construir una estètica pròpia, però reconeixible. Si la IA crea una imatge freda i la xarxa reacciona amb intensitat, aleshores el meu paper com a artista està funcionant”, assegura.
L’artista conclou reivindicant el paper humà enmig de la revolució tecnològica: “No busco aprovació, sinó provocar una mirada. En un món que intenta reduir-nos a un codi de reconeixement facial, jo trio pintar la interfície, abraçar el simulacre i demostrar que, fins i tot en l’era de les màquines, el pols de l’artista continua sent qui dicta l’última paraula sobre el llenç”.
Inspirada en referents com Marcel Duchamp, Sol LeWitt i Sherrie Levine, la mostra qüestiona els límits de l’autoria i revisita el concepte de còpia en ple segle XXI. L’exposició convida el visitant a reflexionar sobre qui és realment l’autor d’una obra quan la idea naix d’una instrucció —un prompt— i la creació final es converteix en una traducció física del píxel a la pinzellada d’oli.
